Que no publiquem, no vol dir que no pedalem… ans al contrari… potser és que
pedalem tant que no tenim temps d’escriure ni publicar… bé… potser no sigui una
relació totalment directa… suposo que el fet que tinguem dugues canàies a casa, també
hi deu fer.
En tot cas, aquest cap de setmana llarg, en Pepitu s’havia inscrit a la terrorífica “Cuita
el Sol” una prova del circuït català de curses verticals de muntanya, que les següents
dades ho expliquen tot: 1680 mts de desnivell en 4Km, on els primers classificats
arriben a dalt en poc menys d’una hora… El lloc triat: Àreu, i la muntanya en sí, el
Monteixo (de 2905 mts). Bé, no explicarem detalls de la cursa… en tot cas, en Pepitu
va fer un molt bon paper, pujant amb 1h21’ i quedant 26è. Això de batallar-se amb l’elit
i veure que s’hi pot batallar li va aixecar la moral per damunt de les rastes… Ui a la
propera…
L’endemà de la cuita, una sortida de tàndem era una bona opció. Diuen que moure una
mica les cames va bé per descongestionar… però collons… a la Vallferrera… de pla
només hi ha el que és seguir la carretera principal. Uns amics ens havien aconsellat
anar fins al poble de Tor (sí sí… Tor, el poble aquell famós perquè tothom hi té trabuc
i que de tant en quant l’han fet servir… “Tor, 13 cases i 3 morts” diu el llibre). En tot
cas, Tor, un poble situat a uns 1700 mts que s’hi arriba per pista en part asfaltada, en
part emporlanada, en part, de sorra i pissarra. Una vall molt i molt estreta, fresca, amb
avetoses. Un riu, la Noguera de Tor, en el seu curs més alt, que espetega amb força dins
d’uns engorjats de vertigen… Tor, un poble on s’hi pot escoltar el silenci: “Catalunya
té 1000 anys; Tor ja hi era”. Aquest és el cartell de benvinguda. Hi ha un hostal, dels de
tota la vida. No un restaurant camuflat d’hostal… no, un hostal, dels que s’hi demanes
què tenen per menjar o beure et responen “hi ha això i punt”. Varem fer-hi un pà amb
fuet i tot seguit… uns núvols amenaçadors ens varen foragitar. Gas avall a la burra, la
pluja no ens va atrapar. Els justos van al cel diuen.
En quant al trajecte en tàndem… hi anavem com sempre, tota la familia, és a dir, 4 en
Tàndem: Roc, Edmon, Clara i Pep. Varem optar per no agafar el carretó i anar amb
la cadireta nova comprada a Slovènia. No sabiem l’estat de la pista i el desnivell…
sort que no varem agafar el carretó… els desnivells eren més que considerables, amb
rampes del 14%. Si sense el carretó la cosa tirava enrera, no em vull imaginar amb el
carretó. Va ser dur i uns del 12 Km més llargs de la meva vida. En tot cas però, bonics
i feréstecs. Recomanables a tothom qui li agradi guanyar-se el pa, a tots aquells que
creuen que les coses que requereixen esforç sempre són millors.
En dades tècniques:
12 Km
700 de desnivell positiu
Rampes del 14%
5 Km d’asfalt
5 Km d’emporlanat
2 Km de pista en bon estat (una mica fangosa)
